En l’art, la tècnica i la idea han de conviure com una dansa on cap dels dos ballarins ha de trepitjar l’altre. La tècnica és l’eina, la base sobre la qual es construeix qualsevol expressió artística, però mai ha de ser un obstacle per a la idea. Quan l’execució domina la creativitat, l’obra pot perdre l’ànima; quan la idea vol volar sense el suport tècnic necessari, corre el risc de quedar-se a mitges. Nefer Rovira entén aquesta relació i la seva obra no està encadenada per la tècnica, sinó que la domina amb una naturalitat que només es guanya amb anys d’experimentació i diàleg amb els materials. No és que la tècnica la limiti o l’obligui a seguir regles estrictes; al contrari, ella ha convertit la seva destresa en una aliada silenciosa, una eina que li permet donar forma a allò que imagina sense concessions. Cada fragment de fusta cremada que transforma en art, porta amb si no només una història, sinó una decisió tècnica presa amb saviesa. No hi ha entrebancs, només possibilitats....
Un dels símbols més recurrents a l’obra de Nefer és la lluna, un personatge misteriós i enigmàtic que ha pres forma en nombroses figures tèxtils. Aquestes peces, que Nefer ha creat amb delicades cares de lluna, estan ara exposades a 10 establiments de Mataró, lluint als aparadors com a part d’una iniciativa per portar l’art al carrer i acostar-lo al ciutadà de peu. Per a Nefer, la lluna és més que un astre; és un concepte, una idea inabastable. És com establir un diàleg amb un ésser que no pots tocar ni abastar. Des de fa molts anys, dibuixar la lluna ha esdevingut per a ella un joc, un repte i, alhora, un acte de contemplació. En aquest diàleg silenciós, la lluna no li respon mai, i potser no cal que ho faci. És senzillament observar-la, insistir, i deixar que la mirada s’enredi en les formes canviants del satèl·lit. A força de dibuixar-la, de trobar-li noves expressions i matisos, Nefer ha arribat a un punt on els ulls de les seves llunes ja no sap si són els de la lluna o els d’ella...