Nefer i Joan Brossa compartien molt més que un respecte mutu per l'art; compartien una mateixa manera d'entendre la creació com un acte de llibertat personal i una recerca de la veritat. Aquesta connexió es va fer evident des del primer moment en què es van conèixer, quan Brossa va decidir visitar la Nefer a casa seva, a Mataró, acompanyat del seu amic Martí Català.
Aquell dia va ser inoblidable. La Nefer vivia en un quart
pis sense ascensor, i en Joan, que no es tallava un pèl per dir què li
semblava, va rondinar una mica per haver de pujar tantes escales. Però un cop a
l'estudi, tot va canviar. La seva cara es va il·luminar amb un somriure sincer
mentre la Nefer li anava ensenyant les seves obres, una per una. La seva
atenció i el somriure constant mostraven que estava fascinat, com si estigués
descobrint un món nou i autèntic.
Després d'aquesta primera trobada, van compartir un dinar
ben senzill: ous ferrats amb "puntes" i mongetes del ganxet recent
bullides. El menjar va ser una excusa per compartir moments i converses que
anaven més enllà de les paraules, amb una complicitat especial.
Uns dies més tard, la Nefer va rebre una trucada de Joan
Brossa. Amb la seva veu tranquil·la li va dir que havia escrit un text per a
ella i que l'anés a buscar al seu estudi, a Barcelona.
Quan la Nefer va entrar a l'estudi d'en Joan, aquest la va
advertir de no trepitjar els munts de llibres, diaris i retalls que estaven
escampats pel terra. Era un espai ple de creativitat, amb el seu propi caos.
Joan Brossa es va asseure en un balancí i en va col·locar un altre davant seu
perquè la Nefer s'hi seiés. En aquell moment, la va mirar als ulls i li va
donar un sobre amb el text que havia preparat per a ella.
Aquest text és una prova de l'admiració que Brossa sentia
per Nefer. En ell, feia un paral·lelisme entre la Nefer i Joan Ponç, un altre
artista que admirava. Brossa escrivia sobre com la Nefer i en Ponç tenien una
força creativa molt semblant, una espècie de connexió que traspassava el temps.
Deia que "en un cert nivell, el Temps no existeix", suggerint que
l'art de la Nefer, com el d'en Ponç, transcendia les limitacions del present.
La relació entre Nefer i Joan va créixer amb el temps.
Sovint es trobaven en un petit bar-restaurant per compartir menjar senzill i
llargues converses, juntament amb la seva companya Pepa i d’altres amics del
cercle d’en Joan. Entre ells, les paraules no només explicaven idees, sinó que
construïen un espai on es podien reconèixer i descansar.
Aquesta trobada amb en Joan Brossa va marcar la Nefer
profundament, ajudant-la a continuar creant, fidel a si mateixa i connectada
amb allò que transcendeix el temps, mentre que l'admiració que ella sent per
ell és immensa, reconeixent la influència i el suport del mestre en el seu camí
artístic.
L' escrit d' en Joan Brossa
DEIXANT EL FUTUR ENRERA
L’any 1946 Joan Ponç no pintava amb la llibertat i el coratge imaginatiu que el caracteritzaven després. Així que ens vam conèixer vaig observar que tenia un subconscient galopant i li vaig suggerir de capbussar-se de ple en aquest mar insòlit que tots portem a dins. Em va assegurar que ho provaria, però que ell només volia fer pintura i no pas literatura. Uns dies després em va venir a veure per dir-me que havia seguit el meu consell i que se li emportaven la mà. Havia fet una mar de troballes.
Doncs bé, he quedat bocabadat. He conegut l’obra de Nefer Rovira i Joan, i he constatat que res no acaba i tot es renova. Les respostes de l’artista, i fins i tot la fesomia, tenen una retirada al ser de Joan Ponç. I de seguida em va sorprendre que una mateixa arrel incisiva fonamenta l’obra ponciana i la de la jove artista. En el cas de la pintora l’actitud de l’impuls ha anat sorgint del mirall d’ella mateixa. Diríeu que la naturalesa l’indueix a pintar per l’atracció dels astres. Hi veiem expressada una vida interior precisa que presenta un cas de plenitud gairebé idèntic al d’en Ponç. Ambdues obres intercanvien un seguit d’estats anímics que semblen haver nascut simultanis, però separats per una rècula d’anys. Veiem ben clar que, en un cert nivell, el Temps no existeix, només ens serveix per tenir una referència de les coses.
Aquests fets ja són una prova evident que demostra la riquesa de la sinceritat d’una obra i són emanació de l’essència que confereix a la matèria la bona o mala sort d’existir.
Per a Nefer Rovira i Joan el fet de crear és un acte de llibertat que no té res a veure amb la compra i la venda; l’entén com una manera d’individualitzar-se contra l’allau d’estímuls artificials, de disbauxes i de modes que es generen al voltant nostre.
Joan Brossa
Esther Vilanova Rovira