Nefer Rovira, amb els seus traços inconfusibles i el seu món interior tan ric, ja apuntava maneres des de petita. Era una nena solitària, d'aquelles que preferien observar en comptes de parlar, que es refugiava en el seu univers intern. Era introvertida amb una imaginació sorprenent per la seva edat. Recorda encara amb claredat el seu primer dia de classe de matemàtiques: els números no li van sortir bé, i, des d'aleshores, la relació amb les matemàtiques va ser una batalla perduda. Però malgrat la seva dificultat amb els números, Nefer trobava confort en altres formes d'expressió, i aviat es va deixar captivar pel poder del dibuix.
La Nefer petita tenia un llapis molt especial: la meitat era de color vermell i l'altra meitat de color blau, un llapis gruixut de fusta amb el qual feia sanefes i formes geomètriques bàsiques, alternant pals, rodones, i triangles. Allò li sortia d'allò més bé, i més d'una vegada va solucionar problemes de conjunts i subconjunts a classe gràcies als seus dibuixos. Ja llavors, el dibuix començava a ser la seva forma de comprendre el món, un recurs que li permetia expressar el que les paraules no podien dir.
Els estius a Pineda van ser una altra etapa crucial de la seva infància. Els seus pares la portaven a casa de la seva besàvia Maria i de la tieta Margarita, al vell carrer Major de Pineda, on cada estiu començava una aventura. Allà jugava amb la seva amiga, la filla del butaner, mentre la seva "abuela" es dedicava al camp i la tieta anava a treballar a la fàbrica. Quan quedava sola, Nefer trobava refugi en el llapis i el paper. El dibuix va esdevenir una constant, un company que li permetia donar forma al seu món interior.
A mesura que passaven els estius, Nefer va començar a substituir el llapis per estilogràfiques amb tinta negra, aprofundint en el detall i la precisió dels seus traços. Dibuixava les hores en què estava sola, capturant les seves percepcions del món que l'envoltava i forjant, a poc a poc, el seu estil únic. Així, gairebé sense adonar-se’n, va començar a construir el seu univers personal, un món ric en formes, línies, i símbols que algun dia es convertirien en el seu llenguatge artístic.
Escoltant l' Elena Francis a Pineda
1972
Tinta sobre paper/ Col·lecció particular
Esther Vilanova Rovira